Tot està igual, tot ha canviat. El sol es desfà en múltiples gotes abocant adéus en el fragor de l’estiu. Les gavines segueixen volant, ornades de plomatges immaculats, a la punta del cel i celebren núpcies amb els anells de l’aire; la mandràgora arrela en les entranyes de la terra i la germina.
Ella, en un entès buit físic, regala la seva imatge a la pols que conté drisses de mirall, amb la nit abanderant les busques del rellotge. Encara sosté la llum amb la soledat dels seus ulls de cigne negre que mediten al centre de l’ona d’aigua que es dilata quan hi passa. De tant en tant parpelleja per escoltar el soroll que va deixar fora, darrere del seu mirar cap endins on, segons sembla, roman estacionària encara que no ho sàpiga.
Pronuncia noms sortits de l’eco de l’escorça de l’arbre, de la branca del qual volà, temorosa del vent que xiulava, tot seguint un impuls sobtat de fugida cap endavant.
Hi ha tanta vida entre el rellotge que batega hores al pit i a la memòria, que tot canvia i es manté inalterable.
Esborrall 
Dejarse llevar por el canto y la imaginación, la luz de la soledad y de los ojos que ven la belleza del cisne.
Un saludo
El canto despierta siempre mi imaginación, Mari-Pi. A veces las imágenes son idílicas; otras veces, no tanto…Suerte que la metamorfosis todo lo transforma.
Gracias por viajar hasta aquí. ^0^
que bé que ho dius…..
Gràcies, Elfreelang.
Em sap greu que se’m perden molt s comentaris amb la meva connexió (o desconnexió) de vacances… jo te n’havia deixat a cada post…
No et sàpiga greu. Sempre he pensat que hi ha comentaris que es dilueixen per moltes raons. M’agraden fins i tot els silenciosos,sigui el motiu que sigui el que els genera. De vegades els utilitzo i van plens d’admiració i reflexió.
Un escrit preciós!!!