Creixen els anys i s’esvaeixen, alhora que minva la lluna en els carrerons que el meu pensament vela. Tot jeu adormit en la penombra que acompanya el naixement de la nit. Al lluny llampeguegen les hores, mentre el cel es desguassa en cairells brillants, que el trenquen amb l’estela llibertària del seu recorregut i incendien la marea retràctil, suau, lenta, quieta, d’un orbe ploraner. Les llàgrimes cauen sense perdre transparència, enlluernant amb focs follets les retines que les observen. Besllumen els desitjos en la foscor i la volada de Persèids eleva la seva veu, en el silenci perlat de llances lumíniques.
Traços d’aigua, amaguen el poema en les fogueres fugaces d’ones circulars. El cal·ligrama nocturn, avança, sense presses, a punta del dia.
Avui fa tres anys que vaig encendre una llum. M’agrada veure els meus somnis des del punt on van néixer Gràcies per ser-hi!
Esborrall 
No les he pogut veure -les Persèids-, encara, un any d’aquests m’allunyaré de tota contaminació lluminosa, m’estiraré a terra enmig de la foscor…i em deixaré endur per un estel fugaç!
Bones vacances, me’n vaig sense fer gaire soroll…
Petons
Fes-ho, Macondo. Segur que mai te n’oblidaràs.
Gaudeix-ne!
M’he perdut les llàgrimes de sant Llorenç….benvinguda llum aquella que avui a encesa i a fosques fa tres anys i aquests esborralls que que són fantàstics! uns cairells amorosament amorosits en els angles….enhorabona !
Fins al 24 d’agost, continua la pluja. Potser no tan intensa com la de dies enrere, però emociona igual…Gràcies, Elfreelang. Jo també t’admiro i em recreo en la musicalitat del que escrius.
Seguiu creant incògnites en el vaivé de les llums. Els records perduren per que el pou no és tapat i la lluna a les nits hi entra esparpillant-los i fent-los viure.Sempre el nostre respir pot confondres amb l’alè suau de la llum que reberbera en les gotes de plor, enyorança plena d’un passat que retorna com espelmes en un cercar de llibres vells que ens fan falta per viure la nova plenitud. Anton.
La llum és la més gran i millor de les incògnites. Aquesta es fa palesa en la foscor…Quina ironia.
Saps? Hi ha una edat a partir de la qual estem plens de passat, la qual cosa m’encanta, ja que tenim molta cura a triar cada moment de present. Pel que fa als llibres vells, com a sinònim de clàssics, per a mi són fantàstics.
Gràcies, Anton!
els núvols tenen peresa i no plou, Saben que al ploure desapareixen i tornar-se a refer els porta glopejar insistentment aigua… i, costa crèixer. Anton.
Tant de bo que no tinguessin tanta mandra els núvols. Si completessin el cercle, aomorossirien aquest estiu tan candent i insoportable (per a mi).
Avui el ruquet de l’Anton, aquell que llaura, li ha plantat cara al trenet i amb una coça l’ha averiat, …Esventat el trenet li ha dit, no em facis la guitza que tinc males puces. Però els solcs de ruc se n’han sortit amb la seva i li han pres la diligència…. Diuen que el trenet plorava de la incomprensió i al veure que el llaurat quedava com una catifa ha pensat que hi ha moltes formes de remenar la terra i que quedi ben acaronada. Anton.
El ruc que esmentes en sap molt de llaurar i de llavors i de vida…
Serà possible!!!! Tres mesos i jo a la lluna! Ja veig que em fallen els contactes i alguna fase també.
M´alegro de veure´t, margarita estrellada.
petons!
Tres mesos? No, País secret. D’aquí uns quants dies en farà dos. No crec que et fallin els contactes; si de cas et fallo jo, que estic una mica dispersa, mandrosa, apartada, amb poques ganes de res i, a més, em falla el correu.
Gràcies!
El naixement de la nit és l’hora dels bells somnis, quan la lluna s’arrauleix i deixa que caiguin llàgrimes brillants, que enamoren les mirades observadores de cels lluminosos…
Encendre una llum, és com posar un petit far per caminants extraviats en la boirina de la vida…
Petons.
Mirem on mirem, ja sigui de nit o de dia, hi ha un munt de fanals que ens ajuden a veure.
Un petó, M. Roser.