Sota la llum d’un cel cansat contemplo els secrets de la nit. Aquesta nit que no és la meva, sinó una altra que aleteja arrecerada en el somni i governa l’halo privatiu del present i el laberint de carrers que despullen el seu bagatge de llums i ombres. Mentre la lluna, en l’ascens fins al zenit, es desplega pels terrats; amarra el meu pensament pelegrí a un esquinçall d’estrelles i amb els raigs projecta, amb desgana, ombres a l’asfalt. Un aleteig de falenes confiades, venten la llum dels fanals que s’escampa per la façana i seu a l’ampit de les finestres obertes. El rastre brillant d’un cargol invisible juga als focs follets i campanegen frescors d’una tempesta que no arriba. Udola un gos al lluny i s’intercalen unes veus que riuen enllaçades i fan callar les sirenes del dolor, mentre un cotxe s’allunya amb el temps que fuig, tot endinsant-se en el blanc perfum de la dama de nit. Les hores flueixen en un buf que capturo en el plec del paper on ho escric, nuant-lo al cos prim i a les ales fràgils de les papallones nocturnes, al costat de ressons que vagabundegen per carrers antics. M’arrauleixo a la cruïlla de cada punt i seguit que es manifesta en el contrallum de l’aire, mentre sona una música nova que compassa l’afable murmuri que envelleix.
Esborrall 
Ja et trobava a faltar Pilar. Avui he buscat de quan era el teu últim post i el teu últim comentari… he vist que feia una setmana… he pensat que no era tant, a mi em semblava un segle. 🙂
Gràcies, bonica. Jo també t’enyoro…Es que estic molt embolicada, però ja vindran temps més tranquils. T’abraço.
Que bonica la teva nit, Pilar, i que bells els ulls que saben contemplar-la imaginant tanta bellesa! I després encara dius que no saps escriure poesia… Si això no ho és, què serà la poesia, amiga…?
Una forta abraçada!
Em faig molt petita amb to el que em dius. Gràcies! Un petó.
M’agrada comprovar que encara existeixen falenes confiades i cargols que fan de les seves….tot apaivagant sirenes de dolor i cotxes que fugen amb temps prestats o robats…pau i melangia i un punt de dolçor m’emporto d’aquestes teves preuades, precioses paraules com un aleteig de papallones voltant una flor única , un encenall que crema sense fer mal
Mentre vivim, existeixen tot allò que és “nostre”. Gràcies! Petons.
5 – 9 – 7 – 12
És la nit. Un fanal fueteja clarorada.
Dins del cor les papallones surten
A batre ales i cos nu en el cristall.
Xineses formes cauen en carreu del carrer
I la quietud no les deslloriga.
S’extenuen les falenes i cos i ales nus
Reboten mortes en el peu del fanal encès.
Altar de misteris, un grill romp crit
I la nit pren cura d’estorat silenci
Que l’insecte ha desballestat com roda
Xirriona que vol arribar a la claror.
En el finestral un enamorat clama a la llum
Per que desperti a Selene que dorm
En els coixins d’uns núvols negres.
Enriqueixes els espais amb les teve petjades. Són fanals de llum, que s’asseuen a la meva finestra. Gràcies! una abraçada.
Una nit preciosa, preciosa…Que encara que no l’haguessis signada, jo hagués dit que era una nit de la Pilar. La gran volada de les teves paraules, la bellesa de les imatges poètiques… Fan que somniem en viure una nit com aquesta!
Petons.
La bellesa de les teves paraules…Somniem, M. Roser. Gràcies! Petons!
Pilar, m’acompanyes aquesta nit.
T’hi acompanyo, m’hi acompanyes. gràcies, Marta. Una abraçada.