Sola, absent de tot el que t’envolta. Estàs sola en el punt on la nit es desprengué, molt abans que els teus cabells es gebraren. Camines sense rumb, lluny de tot, distreta i, de vegades traspasses el límit dels bedolls i t’endinses en l’espessor, més enllà de l’ombra dels somnis. Intento seguir-te, però el temps avança tan de pressa que no aconsegueixo minvar la distància i evitar que trepitgis la lluna que es banya en el clar i et quedis a les fosques; molt més a les fosques del que estàs. Em quedo absorta, quan això passa, i observo com es gronxen les hores a banda i banda, fins que la meva infantesa il·lumina el record i em converteixo en la seva gronxadora. Llavors, les aturo en un instant passatger en què la meva mà agafa la teva abans que la lluna s’apagui sota la teva petjada i t’encamino de nou cap a la sendera de bedolls que permet que tornis, abans que et giris de nou a la nit erma i interminable.
Esborrall 
Una solitud, és cert, però molt ben acompanyada per la tendresa infinita, que flueix de la mà a la mà, per caminar mentre sigui possible per la sendera més bonica.
Per caminar fins que es faci la fosca immensa que ena aclapara.
Preciós, aquest text. Ple d’amor, Pilar.
Una abraçada entre els bedolls.
Sempre he pensat que la solitud no és un estat, sinó un sentiment. Això em permet comprendre perquè la sentim encara que un munt de gent ens envolti.
Gràcies per acompanyar-m’hi. Una abraçada.
He arribat fins aquí seguint el rastre de la solitud acompanyada en la recerca d’una branca de bedoll….i et trobo i et retrobo entre les línies d’un text bellíssim i un xic trist ….abraçades t’envio entre les ombres i el raig de sol que es filtra per una escletxa entre la espessor del bosc
Gràcies per cercar, trobar i retrobar….I per l’escletxa en què el sol s’escola i apaga les ombres. Una abraçada.
Emocionant i bellíssim el teu text, Pilar. Oh, si la teva mare, en un miracle de lucidesa, el sabés llegir…! La seva senda serà sempre planera i acollidora, mentre compti amb la teva presència al seu costat.
Una forta abraçada!
Cada vegada és més rar que el miracle que esmentes es produeixi. Tant de bo fos com tu dius. La vieg tan sola i tan llunyana.
Una abraçada.
Quin text tan bonic, i entranyable…La infantesa il·lumina el record i evita que la llum de la lluna s’apagui sota la seva petjada i li dones la mà per conduir-la sempre cap a la claror…
Una abraçada.
S’ha apagat tant aquests dies que em costa reconèixer-la. Aprofito la llum que encara m’arriba d’una albada on era ella qui em conduïa a mi. El bressol del gronxador m’hi ajuda.
3.-
Com bosc de bedolls espès, tupit,
La cabellera li sostreia la claror
I sa mirada closa en fosca era orfe…
Sa voluntat collí espasí d’alegria
I tallà, dits que obren teló,
Instant en que galtes i ulls s’emmelaran.
Privada de calor hauria mort
De compunció… Ara, fluirien les idees
I botarien els peus d’ acontentament
Per damunt dels bedolls vençuts.